El primer aspecte en el que centrarem l'atenció és el volum de triples llençats. És popularment reconegut que aquest ha augmentat amb el pas dels anys, però fins a quin punt? El primer que ens cal per a avaluar-ho és trobar una manera adequada de mesurar-ho. Una opció seria comptar els triples totals llençats per temporada per tots els equips, però variacions en el nombre de partits disputats pot distorsionar la comparativa entre aquestes xifres. Altres opcions a valorar comporten també els seus inconvenients: el nombre de triples per partit -o per 40 minuts, per evitar l'efecte de les pròrrogues- fa que la quantitat de llançaments depenguin del ritme de joc, cosa que no hauria d'influir. Amb tot això, la mesura escollida per avaluar el volum de triples llençats serà el que anomenarem T3/TC, és a dir, el nombre de triples llençats per cada tir de camp intentat.

Aquesta mesura, com les altres, no és perfecte: variacions en el criteri arbitral, que converteixin tirs de camp en tirs lliures de forma desigual entre temporades, poden distorsionar-ne els resultats. No obstant, considero que aquest aspecte és més negligible que els anteriors. La seva interpretació és immediata: un 50% de T3/TC vol dir que l'equip o el jugador llença el mateix nombre de tirs de dos que de tres. Qualsevol cosa per sobre d'aquest llindar ens indica que llença més des de fora la línia de tres punts que des de dins. Fet aquest aclariment, aquesta és l'evolució d'aquesta mesura en el període estudiat:

Tot i que no agafi a ningú per sorpresa, és interessant veure fins a quin punt s'ha produït un augment en els llançaments de tres punts en aquests 30 anys. Menys d'1 de cada 7 tirs de camp eren triples als inicis d'aplicació de la regla, i aquesta xifra ha crescut lenta però sostingudament pràcticament cada temporada. L'única irregularitat en aquest creixement es produeix, com era d'esperar, el 2010 amb la modificació de la distància a 6,75 m. Amb la nova distància, el volum de triples llençats torna a nivells de 2006, però el creixement segueix essent sostingut a partir de llavors. La pregunta clau a fer és: fins quan pot seguir augmentant? Si considerem l'absurditat d'un equip que renunciés a llençar de dos, es fa obvi que existeix un límit a aquest augment. No obstant, on es troba aquest? Si el creixement de les darreres temporades continua al mateix ritme, no trigarem gaires anys en obtenir una resposta.

L'evolució dels diferents equips reflexa a gran escala l'evolució global de la lliga, però també mostra la gran variabilitat que hi ha en els plantejaments dels diferents entrenadors: en algunes temporades hi ha equips que tiren, relativament, el doble de triples que d'altres. El fet que l'evolució ha estat cap a més pot fer pensar que els equips que es van trobant a la franja baixa de la corba "van tard" a nivell tàctic respecte la resta de la competició. Un efecte força interessant que mostra la part dreta d'aquest gràfic és l'emergència de Fuenlabrada primer i Joventut després com a equips més tiradors de tres. Curiosament, aquests pics coincideixen generalment amb la presència del Salva Maldonado a la banqueta d'aquests clubs. Això pot indicar-nos que, més que respecte l'equip en sí, la continuïtat en l'ús del triple depèn de la consistència en el plantejament tàctic de l'entrenador.

Aquesta gràfica (mostrant només aquells jugadors amb més de 250 tirs de camp llençats) ens mostra un panorama amb forces consideracions a fer: per començar podem veure que, bàsicament, la figura del tirador sempre ha existit. Tot i que les primeres temporades aquests eren més estranys, en cadascuna de les temporades hi ha hagut al menys un jugador que ha llençat més de tres que de dos. Una altra evidència, tot i que molt previsible, és que els noms de la part alta són, generalment, els mateixos: jugadors com Carles Marco o Demond Mallet apareixen consistentment a la part més alta de la gràfica durant tota la seva carrera, confirmant el rol d'especialista de la majoria de tiradors - a aquest nivell, pocs jugadors "passen a ser tiradors" o "deixen de ser-ho". La major incidència en els darrers temps d'aquesta especialització també es veu reflectida en la part inferior-dreta de la gràfica: en els darrers 8-10 anys la quantitat de jugadors que llencen "una mica" -és a dir, que el triple representa entre el 5% i el 20% dels seus tirs- ha minvat moltíssim, confirmant el concepte d'especialització i la dualitat de "tirador vs. no tirador". Finalment, és sens dubte destacable l'efecte Alberto Corbacho, el qual, en cadascuna de les seves temporades a l'ACB, ha llençat un volum de triples major que el de qualsevol altre jugador en qualsevol altra temporada. El 87.5% de 2012-13 és una xifra espectacular, més encara considerant que ja s'havia fet el pas a 6,75 m., que com hem vist va reduir el percentatge per la gran majoria de jugadors.

Més enllà de l'increment sostingut del tir de tres, una de les revolucions tàctiques fonamentals d'aquestes darreres dècades ha estat el canvi en el rol dels jugadors interiors. La gràfica ens mostra clarament l'evolució de la figura del 4, amb un creixement meteòric del seu volum de tir exterior especialment de 2002 a 2008 (d'un 12% a un 30%). De fet, el percentatge de tirs que els 4s llencen de tres és, avui en dia, quasi superior al que els bases llençaven al 1984, cosa impensable en aquells temps. Finalment, el fet que pràcticament tots els quintets comptin amb quatre amenaces exteriors ha modificat d'alguna manera el rol del base: des de l'emergència del pivot tirador ha fet un pas enrere en aquest àmbit. Així, mentre el percentatge del 4 augmentava, el de l'1 s'ha estancat a ritme de Pick and Pop. L'altre factor rellevant és veure com la figura del 3, que en els inicis resultava molt menys tirador que l'1 i el 2, ha arribat a atrapar-los i fins i tot superar-los en aquestes darreres temporades.

Llençar més o menys triples és important, però els intents no aporten res al marcador si no s'anoten. En aquest apartat observarem l'evolució de l'encert des de la línia de 3, independentment del volum de llançament. La mesura per a fer-ho, en aquest cas, és prou evident: considerarem el % d'encert de tir de tres punts (T3%).

Així com el volum de triples llençats mostrava una tendència clarament a l'alça, l'encert ha evolucionat, durant aquestes tres dècades, lleugerament a la baixa. Amb les irregularitats pròpies de l'atzar, podem veure que la tendència ha estat a passar del voltant del 37% d'encert, als anys 80, fins al 35% aquestes darreres temporades. Segons la llei dels rendiments decreixents, aquest efecte és esperable degut a l'increment del volum, i fins i tot podríem aventurar-nos a afegir que, en aquest context, la baixada en l'encert ha estat menys pronunciada del que podíem d'esperar. Finalment, es pot apreciar com l'encert s'enfonsa en les dues primeres temporades de l'aplicació del 6,75 m. per a recuperar-se ràpidament tot seguit i arribar als nivells esperables en 6,25 m., igual que succeïa a nivell de volum.

Allò que destaca a primera vista en aquesta gràfica és la seva irregularitat. Així com el volum de tir de tres semblava seguir determinades tendències, al menys en cicles de continuïtat del mateix entrenador, l'encert des dels tres punts sembla tenir una alta variabilitat. Això ens ve a indicar que, tot i que l'estil de joc dels equips pot influir molt en el volum, no sembla tenir tanta rellevància en l'encert. Es pot apreciar, com és d'esperar, que en temporades recents -en què el volum de triples llençats és alt- els equips amb millor encert des dels tres punts són també aquells que dominen a la classificació.

Quan observem l'encert individual dels jugadors (al menys 100 triples llençats) observem diferents qüestions d'interès. Per començar, sempre hi ha hagut bons tiradors: fins i tot en els primers anys, diferents jugadors aconseguien xifres d'encert altíssimes. Fruit de la insistència en l'eficiència dels darrers anys això es produeix menys: els millors percentatges acaben rebaixant-se perquè el jugador s'aprofita (llença) més. L'altra qüestió principal que destaca de la gràfica és que hi ha un "límit" inferior en l'encert per sota del qual, els jugadors, generalment deixen de llençar. Amb l'augment de volum, sembla que aquest límit ha baixat durant els anys: mentre que als anys 80, pocs jugadors amb un encert pitjor del 34% llençaven una quantitat considerable de triples, en els darrers anys aquest llindar sembla més proper al 30%, cosa comprensible tenint en compte l'augment en el volum.

A l'observar la gràfica per posició cal tenir el següent al cap: els volums de tir de les diferents posicions són molt diferents. Per tant, tot i que observem un percentatge d'encert mitjanament digne dels pivots, aquest està majoritàriament dominat pels pocs que llencen regularment, és a dir, els millors tiradors d'entre ells. Fet aquest aclariment, el més destacable és que, tot i la irregularitat inicial fruit de mostres de tir petites, la tendència d'escortes i alers ha estat a mantenir-se en bons percentatges -generalment al voltant del 35-37%- i les altres posicions, base inclòs, col·laboren amb nombres més propers a la franja 33-34%. El fet que el base domini més la pilota i molts més dels seus tirs siguin sobre bot pot explicar aquest fenomen.

Les tendències de volum i encert, tot i despertar interès independentment, tenen el màxim de sentit quan s'interpreten conjuntament. De què serveix llençar molt si no s'anota, o tenir un alt encert si amb prou feines es llença? En aquesta secció intentarem veure aquests dos factors de forma combinada i entendre qui i com treu profit de la línia de triple. Part de l'estudi serà simplement comparació entre volum i encert, però intentant anar una mica més enllà, introduirem una variable nova, que anomenarem VAT3 (Valor Afegit del Tir de 3), que descriurà el següent: quants punts de més (o menys) ha anotat el jugador respecte a si els seus tirs de tres ho haguessin estat de dos. Com en molts casos en què es simplifica l'anàlisi, fer aquesta síntesi té riscos contextuals: el fet que un jugador anoti molt des de fora probablement li permet millorar el seu percentatge de 2 punts, gràcies a l'amenaça existent. No obstant, si mantenim aquests riscos en ment, aquest tipus d'anàlisi pot aportar cert valor al nostre estudi.

Tot i que ja ha estat comentat, el primer pas és veure quina és la tendència que pren l'encert en front a l'increment de volum. Com hem dit abans, i com es reflexa en la gràfica mitjançant la línia de tendència, l'encert cau lleugerament a mida que el volum augmenta. És això, no obstant, indicatiu de que els equips llencen massa, i que amb menys volum i percentatges majors sortirien més afavorits? No. Considerem el següent exemple per a veure-ho més clar: imaginem dos equips que llencen amb un 50% d'encert des dels 2 punts, un dels quals (A) llença un 25% dels seus tirs des del triple amb un encert d'un 37%, i un altre (B) que llença un 50% dels seus tirs des del triple amb un encert d'un 35%. Tot i que l'equip (B) llenci més triples i ho faci a menor percentatge, el punt extra que donen aquests tirs fa que, en mitjana, anoti més punts que l'equip (A). Per tant, el descens en l'encert quan el volum creix no implica una pèrdua de rendiment, de fet en pot implicar un augment si aquest descens no és massa pronunciat.

Comento aquests dos gràfics de forma conjunta, ja que les conclusions que es poden extreure en aquest cas per equip i per jugador són molt similars. Podem observar en ells els factors extrems que ja hem observat en els apartats anteriors (qui tira exageradament, qui fica molt), però el més important que se'n desprèn és que en cap dels casos hi ha una correlació clara entre equips/jugadors que llencen molt i aquells que tenen molt encert: bàsicament, aquests núvols de punts sense cap forma ens venen a dir que, o bé els equips no optimitzen en cap cas i llencen més o menys de tres sense tenir en compte el rendiment que en treuen, o bé que la variable que estem utilitzant en el nostre anàlisi no és significativa del que volem veure. Per a solucionar aquest darrer problema, substituirem el T3% als gràfics pel VAT3 introduït abans, i veurem si aquest ens ofereix una imatge més entenedora.

Aquesta nova gràfica considera el Valor Afegir del Tir de 3 (VAT3) enlloc del percentatge d'encert de tres punts. Per aclarir-ne la interpretació: estar més a la dreta representa un major volum de tir de tres, i estar més amunt representa que se n'obté un major rendiment respecte els tirs de dos que es llençarien en el seu lloc. És a dir, aquells equips que llençant més estan més amunt, vol dir que es beneficien del fet de llençar de tres. Aquells que llençant més estan més avall, vol dir que potser haurien de replantejar-se aquesta estratègia. En aquesta cas podem veure que la tendència no és del tot clara: encara té tot força forma de núvol, cosa que ens pot indicar que, a nivell d'equip, encara molts entrenadors estan més preocupats de que es faci allò que "creuen correcte" que no pas allò que els dóna més rendiment. No obstant, sí que s'intueix major concentración en el quadrant superior a mesura que incrementem el volum de tir, i dins la indefinició, les línies de tendència -que no es mostren- ens indiquen una certa correlació entre el llençar més i el beneficiar-se de fer-ho. No tot està perdut!

En el cas dels jugadors, la correlació tímida que vèiem en el cas dels equips es fa més evident. Té sentit: "l'estil de joc" del jugador -en aquest cas, com de sovint tira de 3- és molt més fàcil de definir que no pas "l'estil de joc" de l'equip, que sempre dependrà de forces més variables. Per tant, podem veure com els jugadors que llencen més, generalment ho fan perquè es beneficien de fer-ho i rarament trobem tiradors de gran volum que en surten perjudicats. De nou, la temporada 2012-13 d'Alberto Corbacho destaca com a extraordinària: no només el 87.5% dels seus tirs de camp eren del triple, sinó que aquest fet el feia anotar més de 26 punts per 100 tirs més que llençar-los de dos.

Finalment, la gràfica per posició ens descriu un panorama encara més perfilat, amb els pivots llençant poc i, bàsicament, no contribuint gaire gràcies al seu tir, i amb els escortes llençant un gran volum de triples i contribuint de manera decisiva. Cap sorpresa. És interessant veure, no obstant, l'evolució del 4 tirador, i el fet que a mesura que ha anat augmentant el seu volum de tir de tres, la seva aportació des de la distància ha incrementat. Això pot suggerir que augmentar aquest percentatge encara més podria dur a un major aprofitament: si ens hi fixem, la situació dels 4s en les darreres temporades és similar a la gràfica a la dels 3s en temporades anteriors, i aquests han augmentat el seu rendiment net gràcies al fet de llençar més. No hi ha motius per pensar que els 4s no podrien tenir una progressió similar.

Un llançament de triple, generalment, no és una acció aïllada. Els equips s'esforcen per aconseguir els millors tirs pels seus millors tiradors en les posicions de la pista en les que se senten més còmodes. És habitual que aquests tirs sorgeixin d'una acció elaborada per alliberar-los, o bé com a conseqüència de la defensa centrant la seva atenció en un altre acció de perill. En aquest capítol intentarem veure com el volum i l'encert del tir de tres varia depenent de tres factors: el fet que el tir sigui sobre bot o no, la posició a la pista des de la qual s'efectua el tir, i l'acció final executada per l'equip que ha acabat generant el tir. Les dades per aquests aspectes estan disponibles només a partir de la temporada 2008-09, per tant, enlloc de plantejar l'evolució temporal de cadascun d'aquests casos, prendrem aquestes 6 temporades (2008-14) com un sol bloc d'estudi i veurem les variacions de volum i encert en les diferents alternatives indicades, independentment de la temporada concreta. Tot i reconèixer que això queda un pèl fora de l'abast inicial del projecte, creiem que és un bon complement per entendre, al menys en temporades recents, una mica més sobre com s'originen aquests tirs.

Simplement a partir de la observació de joc és fàcil intuir que la majoria de triples són llençats sobre passada, i que, generalment, aquests tenen un grau d'encert més alt. No obstant, fins que no es quantifiquen aquestes variables, és difícil entendre fins a quin punt són certes ambdues coses. Les dades mostrades a la taula ens donen aquesta informació: no només "la majoria", sinó fins a gairebé 3 de cada 4 triples que es llencen a l'ACB són sobre passada, i el seu grau d'encert és fins quasi un 5% superior. Aquesta segona diferència és tan notable que podríem dir que, si alliberéssim els tirs de la seva situació contextual -cosa impossible a la pràctica-, a nivell d'eficiència cap dels nostres atacs hauria d'acabar amb un triple sobre bot, i de fet, tots haurien d'acabar amb un triple sobre passada -aquest 36% equival a un 54% de tirs de 2, que difícilment s'obté en aquests. Per tant, podem veure que les nostres intuïcions es confirmen, i potser, fins i tot es reforcen en aquest àmbit.

En els darrers anys s'ha parlat molt de la importància del triple de la cantonada, i de com aquest acostuma a representar una de les armes més potents de l'atac de molts equips. Aquesta taula confirma aquest diagnòstic, però hi fa un matís: fins a cert punt, no és només el fet espacial el que determina l'alt valor d'aquests tirs, sinó també el fet que són assistits en un percentatge molt major als demés; cosa que com hem vist en l'apartat anterior, n'acostuma a augmentar l'efectivitat. Una relació similar es pot establir entre els triples lateral i frontal: el fet que el percentatge d'encert frontal resulti una mica més baix, en aquest cas, pot venir donat simplement pel fet que un major percentatge d'ells no són assistits -tal com era previsible, al ser aquesta la zona on el bloc directe s'acostuma a defensar més passivament. Més enllà d'aquests matisos, i de confirmar l'alt valor del tir de cantonada -independentment del motiu-, la taula sembla indicar una lleugera preferència dels tirs des del costat esquerra de la pista que, tot i que es podria explicar pel fet que la majoria de jugadors són dretans, no es mostra prou pronunciada per a resultar significativa.

Aquesta taula ens dóna unes dades fins a cert punt sorprenents. Es parla molt de prendre allò que la defensa et dóna, però el que veiem és que, de les situacions a mitja pista, aquelles que aconsegueixen un major encert des del triple són aquelles que, generalment, el busquen (Spot-Up i BI, les de major volum). Això pot estar relacionat amb el fet que aquestes jugades s'acostumen a executar buscant els nostres millors tiradors, però tot i això resulta sorprenent. Cal dir, però, que les passades post-rebot ofensiu a tirador estan incloses en Spot-Up, cosa que pot ajudar a inflar aquests números. El que no és cap sorpresa és l'alt encert en transició: generalment són tirs molt oberts, i, avui en dia, pràcticament tots els equips estan disposats a llençar-los, si la pilota va a la persona adequada. Les situacions de BD i Poste Baix - Pilota són fins a cert punt similars, ja que generen un avantatge per un tercer jugador. Generalment la defensa pot influir focalitzant els seus esforços, i per tant, l'encert pot venir determinat pel fet que l'atac no pot acabar de "triar" del tot qui tira. Els bons números del BD-Continuació són fàcilment explicables, ja que es tracten, eminentment, de tirs sobre passada. I de la mateixa manera però en el cas contrari, els números baixos d'1c1 poden explicar-se per ser tirs, generalment, sobre bot. L'esperit general no ens hauria de sorprendre: tirs sobre passada de millors tiradors, donen millor resultat.